ELS ULLS DEL BARRI RECLAMEN TENIR VEU
Presenten a la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró una publicació elaborada per la CONFAVC per conèixer i millorar la relació entre el moviment i els mitjans de comunicació
Em conviden a participar en un debat a Mataró al voltant de la publicació elaborada per la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) sobre com la feina d’aquest col·lectiu hauria de veure’s reflectida en els mitjans de comunicació. Confesso que l’hora m’és fatídica -la tarda vespre és el moment en què l’activitat a la redacció del diari és més gran- i que el lloc de trobada em cau força lluny. Però m’hi he compromès i m’han mostrat el seu agraïment per prendre part en l’acte.
Decideixo anar-hi a peu per preparar amb temps una intervenció que, al final, tampoc caldrà polir gaire perquè l’ambient serà molt propici a l’entesa i es parlarà molt clar. Arribo amb temps a la seu de la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró (FAVM) i m’hi trobo el president, Jesús Nieto. Cordial, espontani i preocupat per la falta de públic. Posteriorment s’hi afegirà el president de la CONFAVC, Joan Martínez, la conductora del programa de Mataró Ràdio La veu dels barris, Encarna Sánchez i el regidor de Presidència, Carlos Fernández. El públic no arriba, ni arribarà, però l’acte comença. Fetes les obligades presentacions em trobo immersa en una discussió sobre si són els veïns els que no saben explicar als mitjans allò que els passa perquè tingui un ressò o si, al contrari, són els mitjans que s’han venut al millor postor de la informació generalista tot deixant de banda el dia a dia en els municipis. Al final ens adonem que les dues afirmacions són veritat, però amb matisos.
Interpreto que com que sóc l’únic mitjà privat a la taula és més fàcil fer-me servir com a exemple. Ho interpreto i ho acabo acatant, perquè em fan parlar força i els convidats m’interpel·len directament. I em trobo defensant, com ho faré sempre, la informació de carrer, aquella que en diem de trepitjar territori que et posa en contacte directe amb la gent i genera amb el temps una xarxa de complicitats amb els ciutadans. I afirmaré, perquè és cert, que el meu mitjà té en els veïns una de les fonts d’informació més rica i generosa. Ara, també hauré d’admetre que l’espai del diari ens condiciona i que hem de donar un tractament acurat de la veu veïnal en l’àmbit comarcal, no només local. Sobre la taula s’estenen els problemes: manca de preparació dels mateixos veïns per adreçar-se als periodistes i obtenir resposta, poca entesa i molta desconfiança cap als mitjans públics, dificultats de trobar personal voluntari que vulgui garantir una comunicació fluïda… Quan tenim la taula ben plena arriben les propostes. Moltes d’elles reiteratives perquè no podem oblidar que es tracta de millorar la relació, no pas de crear-la. La meva defensa per continuar mantenint el fil del diàleg entre veïns i mitjans és ben rebut, però també se’m fa saber que hi ha un pòsit de desconfiança. L’únic veí que ens acompanya des del principi em retreu que el diari ja no és un referent de la informació més propera, que es troba molt a faltar la primera època en què hi havia més planes. Li he de reconèixer que ha donat en el blanc, però també que la resposta i el suport obtingut en aquests anys tampoc ha permès mantenir el projecte inicial. L’Encarna Sánchez apunta una frase del quadern que diu que resumeix a la perfecció el paper que han de tenir els veïns: «Són els ulls del barri.» Ben cert. Com ho és que també els cal tenir una veu prou potent perquè se’ls escolti.
la contra
TERESA MÁRQUEZ
