Federació d’Associacions de Veïns de Mataró

Us agraïm que ens hagueu convidat a participar en aquesta jornada que té molt
a veure amb les nostres pròpies preocupacions i reflexions des de Barcelona.

El risc de viure i pensar Barcelona des del seu interior fa que sovint oblidem
l’impacta que la nostra ciutat té sobre el seu entorn, en un radi que es fa cada
com més ampli d’una banda i la perspectiva de problemes que ens són comuns
i sobre els que seria molt important que tinguéssim propostes conjuntes.
Problemes mediambientals, problemes de mobilitat, que apareixen com els
més evidents però també problemes que es generen perquè tots plegats estem
dins de un model d’urbanisme que té les mateixes característiques. Després
d’haver llegit atentament e punt 6 del vostre document estic encara més
convençuda que ens plantegem els mateixos interrogants i per tant que te
sentit que compartim aquest tipus de reflexions.

Per això jo us proposo uns elements de reflexió entorn el que s’ha denominat el
“model Barcelona” mentre que l’Albert Recio, Vicepresident de la Favb,
centrarà la seva intervenció en dos temes clau als que fa referència també el
títol que heu posat: l’equilibri i la sostenibilitat en termes de desigualtats socials
i mediambientals en un moment en que ja es fa sentir plenamnt l’impacte de la
crisi econòmica .

Fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona feia constantment esment a la “marca
Barcelona” o a consignes com “Barcelona, la millor botiga del mon”….
Barcelona semblava destinada a créixer a batzegades, a cops de grans
esdeveniments de forma ascendent i sense fi (un element que d’altra banda és
constitutiu del propi sistema capitalista) per a convertir-se en un referent
mundial de cosmopolitisme i de modernitat. Aquest atractiu junt amb la
renovació dels barris, el canvi del teixit industrial a zones urbanitzades són
alguns dels elements constitutius d’això que s’ha vingut anomenant el “model
Barcelona”. Ara sabem que aquest ascens suposadament il·limitat té un preu
que es paga de forma desigual i que és la ciutadania la qui ha de pagar la part
més gran.
Darrera del “model Barcelona” hi ha hagut elements d’indole diversa. En
tractarem tres: un urbanisme d’intercanvi de cromos, la venda de la ciutat com
a producte turístic i les polítiques repressives.
La benevolència amb el sector immobiliari del que es demanava que contribuís
a construir la ciutat els anys 90, ens ha portat a un urbanisme d’intercanvi de
1
“cromos”, tu em fas això ( urbanització de un carrer, construir un equpament…)i
jo a canvi et requalifico un zona o et deixo construir per sobre del sostre
edificable… aquesta política ha augmentat de tal forma el protagonisme de les
immobiliàries que ara tenim una ciutadania indefensa davant de fenòmens
d’assetjament o d’uns increments de preus de l’habitatge que són vertiginosos.
La darrera mostra d’aquesta forma d’actuar la tenim en el canvi de qualificació
dels edificis que es troben davant del Palau de la Música i on es pretén
construir un hotel de luxe. El sostre d’equipament que estava previst en aquest
espai s’allibera, traslladant-lo a un edifici de la Pça Sant Jaume on es troba la
Sindicatura del Tribunal de Comptes de la Generalitat. Això representa un cost
0 pels promotors privats de l’Hotel i la pèrdua de sostre d’equipaments de barri
a Ciutat Vella, un districte amb molt sostre d’equipaments de Ciutat, Museus
per exemple, però amb un gran dèficit d’equipaments que donin serveis a les
persones que hi viuen.
La configuració de Barcelona com un pol d’atracció turística, un fenòmens que
ha incrementat la freqüentació de determinades zones i itineraris de la ciutat en
les que avui les ciutadanes i ciutadans ja no ens sabem reconèixer, sorolls,
brutícia, ocupació de l’espai públic per terrasses, pèrdua del comerç tradicional
i de proximitat substituït per un comerç i uns serveis d’hostaleria uniformes,
idèntics als que podem trobar a qualsevol altra ciutat turística. L’èxit turístic i un
mercat immobiliari descontrola ha significat un seguit de fenòmens que han
expulsat la població de menors rendes d’aquells barris més cobdiciats, és el
que es coneix com gentrificació. La gentrificació no es produeix per un
fenomen únic, sinó per una suma de diversos factors: pisos que podrien haver
entrat al mercat de lloguer s’han especialitzat com apartaments turístics, molts i
moltes jves han de marxar perquè no se’ls renoven els contractes afectats per
la LAU, l’increment dels preus que afecten l’habitatge i porta aparellat
fenòmens com l’assetjament immobiliari o la pujada dels preus dels comerços
de la zona que s’especialitzen en l’atenció al turisme o bé a un públic d’alt nivell
adquisitiu que ve d’altres zones de la ciutat o la pèrdua del teixit social d’uns
barris que es converteixen en una mena de parc temàtic i on els seus antics
habitants ja no troben els elements d’ identitat que els generaven un sentiment
de pertinença.
Podríem dir que Barcelona recull, en els barris més afectats pel turisme, el
pitjor del model Venècia (cultura estandarditzada i pret a porter, especulació
immobiliària, gentrificació…) amb el pitjor del model LLoret oci nocturn que es
mou entorn l’ús de l’alcohol i d’altres tòxics i que es dóna al carrer com a gran
espai que connecta espais d’oci ininterromputs i que impedeix el descans
nocturn als Veins i eines de zones cada cop més àmplies de la Ciutat.
Ara a més a més l’Ajuntament proposa, com a solució, modificar el model
turístic per la via de promoure un turisme de luxe, de creuers i d’hotels de luxe.
Nosaltres no som partidaris de solucions “classistes”, no creiem que la
2
conducta “incívica” sigui patrimoni dels sectors populars,cal recordar per
exemple,com fa uns mesos es va descobrir per exemple unes curses il·legals,
fetes amb cotxes de luxe per les nostres autopistes que acabaven amb
celebracions a l’Hotel Princesa Sofia.. l’impacta del turisme de luxe a nivell
mediambiental és encara més gran i els guanys en canvi es “socialitzen” molt
menys.
Al vostre document manifesteu una preocupació que també compartim per la
configuració de les perifèries i el perill que es constitueixin com a ghettos. Els
disturbis a Paris i a diverses ciutats franceses han posat de nou sobre la taula
una noció de perifèria, identificada amb ciutats dormitori, amb uns certs ghettos
ètnics i econòmics, que en el nostre cas pensem que descriuen malament
Barcelona i el seu entorn metropolità. Els anys 60, amb l’arribada massiva de
persones immigrades de la resta de l’Estat, Barcelona era una ciutat en
creixement cap a una perifèria dotada de les característiques més típiques
d’aquesta denominació: barris sense els mínims serveis, mal comunicats,
espais de baixa qualitat urbanística…. El centre, en canvi, era l’espai de la
presa de decisions, del capital, la ciutat viva i que oferia serveis culturals i de
tota mena a una élite burgesa.
Avui aquesta noció de perifèria ja no respon a la descripció de molts d’aquests
barris que en el decurs dels anys s’han dignificat (gràcies al treball persistent
i sovint ignorat del moviment veïnal). Uns barris que acullen sectors de
classe mitja acomodada, autòctona o que prové de la immigració, ja que seria
un error pensar únicament en la immigració com en un sector pobre. Les caixes
d’estalvi ho han entès perfectament i les persones immigrades han estat en
bona mida motor econòmic del mercat immobiliari a més d’impulsores de
l’economia dels països d’origen.
La nostra realitat actual és que els antics barris de la perifèria s’han transformat
en barris força heterogenis on fins i tot en aquells llocs on hi ha major presència
percentual de persones immigrades, com seria el cas d’alguns dels barris de
Ciutat Vella, cap de les comunitats d’origen és única. Això ens permet no parlar
de ghettos, en sentit estricte. No obstant seria un error pensar que l’absència
de ghettos com a tals signifiqui que a Barcelona no hi ha segregació. La
segregació passa per condemnar els col·lectius de menor capacitat econòmica
a viure als sectors més degradats de la ciutat. Aquests sectors, que es poden
observar dispersos per la ciutat, corresponen bàsicament a dues categories de
zones: d’una banda el que podríem anomenar zones “inacabades”
urbanísticament, com podrien ser Ciutat Meridiana o Torre Baró, inacabades
perquè no han estat dotades dels equipaments i dels espais urbans de qualitat
que poguessin contrapesar un urbanisme no planificat o que han viscut
l’herència de l’especulació franquista representada pels habitatges víctima de
l’aluminosi o habitatges de baixa qualitat degut a la historia d’autoconstrucció
d’aquests barris. D’altra banda trobaríem zones densificades i d’habitatges molt
3
degradats com seria el cas de diversos barris de Ciutat Vella, aquí la ubicació
cèntrica al mapa de la Ciutat no ens ha d’amagar l’existència de formes de vida
de “perifèria humana”.
Per que sostenir que a Barcelona no podem parlar de “perifèria” geogràfica
superposant-la al mapa d’altres ciutats no ens ha de fer oblidar que hi ha una
perifèria simbòlica formada per aquelles persones i col·lectius que són
expulsats del sistema o que difícilment tindran accés a entrar-hi. Estem pensant
en els i les joves que pateixen el fracàs escolar, en les persones grans amb
pensions de misèria, en les dones que han de tirar endavant els fills i filles
soles i sense ajuts socials adequats., en les persones amb discapacitats a les
que ja ens han anunciat que es “congelaran” unes percepcions que encara no
han rebut….. Totes elles persones que conformen, de vegades en territoris
concrets, de vegades de forma dispersa, uns sectors que sovint, possiblement,
en part per aquesta dispersió, han perdut la capacitat de fer-se sentir.
No obstant, la nostra aposta, des de el moviment veïnal, sempre ha estat
treballar des del territori per tal de millorar la qualitat de vida de les persones
que habiten els nostres barris i generar cohesió social . Fa vint anys sentíem
parlar de les àrees de nova centralitat com una alternativa per acabar amb la
noció mateixa de perifèria . Àrees que havien de dotar els espais de la perifèria
de punts de referència pels seus habitants, espais de relació i serveis de
proximitat. Avui veiem que l’opció per a configurar aquestes àrees ha passat
pels centres i els eixos comercials, es a dir s’ha prioritzat una centralitat basada
en l’oci i en el consum per damunt d’altres consideracions que vinculessin la
centralitat a espais de relació, equipaments i espais de construcció de cohesió
social.
Per acabar de configurar aquest repàs a l’anomenat “model Barcelona” no
podem oblidar com s’han configurat les polítiques securitàries L’estiu de 2005
La Vanguardia dissenya una campanya que destaca i posa al punt de mira els
problemes d’incivisme que pateix Barcelona fent un aiguabarreig. Persones
sense sostre, patinadors,joves que beuen al carrer, venedors ambulants,
treballadores sexuals o associacions de Veïns i Veïnes que pengen pancartes
o enganxen pasquins amb cel·lo entrem al mateix sac. L’ajuntament de
Barcelona, opta per seguir les tendències que marquen les anomenades
polítiques de “pànic moral”. El “pànic moral” consisteix en individualitzar un
grup social i assenyalar-lo com a un perill o una amenaça contra la societat,
generalment es tracta dels sectors més desposseïts o marginals d’una societat.
Aquest procés que suposa construir una situació com a problema i etiquetar
col·lectius de persones com a causants dels problemes té conseqüències molt
perilloses pel conjunt de la societat ja que generalment es tracta de combatre
amb mecanismes de major control social., aprofundint l’esquerda entre
ciutadans i ciutadanes integrats i grups socials que esdevenen encara més
vulnerables.
4
L’Ajuntament es despenja amb unes “Ordenances del Civisme” el desembre de
2005, que tracten per igual els problemes socials, les noves formes d’ús de
l’espai públic i la dissidència política.
Front aquestes situacions la resposta de la societat civil barcelonina ha estat
des de fa molts anys anar construint xarxes de complicitat i de resistències.
L’Ordenança del Civisme per exemple va ser denunciada davant els tribunals
per 19 entitats de la Ciutat de característiques molt diverses, col·lectius de
transexuals, centres socials okupats, entitats que treballen amb col·lectius
vulnerables, col·lectius de juristes, la Favb…
Teixir complicitats ciutadanes sembla l’únic camí cap a una nova construcció de
les ciutats que estigui a la mida de les persones.
5