L’odi a la pluja
Abr 2nd, 2008 per admin
Que fa mesos que no plou i ens estem quedant sense aigua és un fet que no se li escapa a ningú i del que se’n parla a tothora. Per això em sobten més que mai algunes reaccions quan, per fi, el dia s’aixeca amb pinta de que plourà.
Dec ser un ésser estrany al que li agrada la pluja. Però em pensava que en situacions de sequera extrema com l’actual tothom compartia aquesta esperança que plogués, però m’equivocava. Seguim programant activitats i sortides pensant-nos que mai ha de ploure, i si ho fa ens emprenyem considerablement. Posem sempre per davant l’egoisme de no poder fer l’activitat que teníem previst fer en aquell moment, a la necessitat de que els rius s’omplin i els boscos es remullin. Encara que fes anys que no plogués, seguiríem dient que fa “mal temps” quan cau aigua del cel, i que fa “bon temps” quan llu un sol radiant, encara que aquest sol suposi estar a 35 graus i suant de mala manera.
Dissabte passat em trobava comprant al mercat de la plaça de Cuba i el seguit d’impactes que vaig tenir em van empènyer a escriure el text que els hi faig arribar. Quasi ni havia començat a espurnejar, que dotzenes de paraigües ja es van obrir, malgrat que aquests dificultessin el pas entre les parades, i als mateixos portadors l’agafar la fruita, el pagar, l’arrossegar el carro… Senyors: que el que cau del cel és aigua neta! No passa res si ens cauen un parell de gotes al cap. Devem ser l’animal que més ràpid s’amaga quan comença a ploure, el més covard. O potser és que encara tenim reminiscències de quan les persones només es rentaven per anar a cal metge.
Però el que ja em va trencar tots els esquemes va ser el sentir una dona d’una parada, i que per tant haig de suposar que es guanya la vida venent fruita i la seva família del que dóna la terra, dient la frase: “Ara comença a ploure. Quin dia més asquerós!”. Home, jo ja comprenc que ho deia perquè li dificultava la feina en aquell moment, havia de posar uns plàstics impermeables a la parada, i segurament no s’acostaria aquell matí a plaça tanta gent com de costum. Però que davant la necessitat d’aigua actual, un pagès es queixi de que plou, sigui a l’hora que sigui, em va fer veure que fins i tot la gent que viu de la terra prefereix “menjar per avui i gana per demà”. I vaig pensar que potser desitgem tant com a societat que no plogui mai, per a que la pluja no ens talli el pla del dia, que al final ens estan concedint el desig; i així ens va.
