Conjugar modernitat i història no hauria de ser tan complicat. El present és fruit d'un passat i qui vulgui destruir allò que ha estat indubtablement destruirà part del seu ésser actual. A les ciutats el pas del temps està constituït per carrers, fonts, monuments, esglésies, cases, fàbriques. És clar que les ciutats han de transformar-se i adaptar-se a les noves formes de pensar i de viure, però també s'han de mantenir les petges d'allò que les ha fet.

L'Ajuntament de Mataró sembla que vulgui esborrar la seva història, perquè en els darrers anys ha permès o ha fet enderrocar edificis de gran valor patrimonial. Ara ha tocat el torn d'una fàbrica, una antiga farinera del XIX, Can Fàbregas i de Caralt, que estava catalogada amb el màxim nivell de protecció. Però vet aquí que els diners ho poden tot i una oferta econòmica important fa que l'Ajuntament s'oblidi de les raons que l'havien fet protegir.

D'una manera poc clara, es canvia la catalogació del conjunt i ara es queda en el mínim, és a dir, només testimoni gràfic. En aquests moments l'edifici té naus llogades i alguns artistes hi realitzen les seves feines. És cert que no està ben conservat, però si es rehabilités l'imponent conjunt fabril podria servir per a equipaments culturals, que tan necessaris són per a la ciutat.

Potser sí que està bé que El Corte Inglés vingui a Mataró, però estic segura que li podrien trobar una altra ubicació que fes menys mal. Cal que quedi constància dels elements principals que conformen el nostre passat, i que aquesta constància no només sigui gràfica, sinó real i que un passegi per la ciutat i en pugui veure si més no algunes petges.

Maig 2007.

Al posicionar-me decididament contra l’enderroc de can Fábregas ho vaig fer per entendre que no era correcte atemptar contra el patrimoni històric de la ciutat, aplicant unes decisions totalment al marge de les normatives existents i a més, fer-ho per satisfer a una gran potencia comercial i financera.

Penso que el govern local, d’esquerres, hauria d’aprofundir una mica més sobre quin és el model de societat cap on vol que evolucionem; cap el domini de les empreses de grans capitals que imposen les seves lleis i normes o cap el desenvolupament d’empreses comercials petites i mitjanes que afavoreixen la iniciativa i la competència.

Tinc unes quantes raons per considerar que la vinguda de El Corte Inglés és  tant o més preocupant que l’enderroc de can Fábregas.

1.- Els nous llocs de treball i les condicions laborals.

Els que treballen perquè vingui aquesta gran superfície comercial al centre de Mataró, no sé d’on treuen que generarà tants llocs de treball. Segons estudis del Sindicats de Comerç de CCOO, al cap de dos anys d’obrir-se un hipermercat es constata que, en la seva àrea d’influència, per cada 500 llocs de treball creats en desapareixen uns 650 als comerços tradicionals.

El mateix estudi afegeix que hi ha una disminució de la qualitat de les feines a causa d’una major precarietat, menors salaris i pitjors condicions de treball per part de les grans empreses. La plantilla d’assalariats en la majoria dels establiments comercials de gran format són contractats temporalment. Segons diversos delegats sindicals, molts treballadors deixen la feina al cap d’un temps per les incomoditats dels horaris, la duresa de la feina i, principalment, per la baixa remuneració. Un panorama no gaire engrescador.

No sé en que es basen els que elogien els beneficis de la vinguda de El Corte Inglés; ni sé qui n’ha fet l’estudi, ni qui l’ha encarregat. Però qui ho vulgui pot contrastar l’estudi municipal amb aquest estudi fet fa un parell d’anys per CCOO, amb unes conclusions exactament contràries.

2.- Els beneficis per Mataró 

Facilitar l’entrada d’una gran superfície comercial com aquesta no generarà guanys especials per la ciutat, al contrari. Encara que el Corte Inglés aporti, ara, una gran quantitat de diners per la ciutat, més endavant tots els beneficis empresarials nets que tingui l’empresa marxaran cap a la seu central de El Corte Inglés de Madrid i no es quedaran pas a casa nostra. 

En canvi sí que es queden i continuarien circulant per la nostra ciutat els beneficis comercials de les moltes botigues que segurament hauran de tancar.

Ajudar a que El Corte Inglés pugui instal·lar-se al centre, de cap manera pot considerar-se  un motor de l’economia ni una segura i continuada font de riquesa pel conjunt de la població, sinó tot el contrari. La Locomotora de la nostra ciutat ha de ser la xarxa dels nostres carrers, dels nostres comerços i del conjunt de la nostra ciutadania.

Si examinem el tema comercial des de l’òptica de l’esquerra, comprovarem que apostar per aquestes grans superfícies és augmentar encara més el poder de les grans centrals que imposen normes i condicions cada vegada més dures als seus subministradors; aquest fet perjudica els comerços més petits que, poc a poc, van desapareixent i són substituïts per les grans  empreses.

En canvi, els possibles avantatges, els preus més reduïts com seria lògic, no arriben gairebé mai als clients. L’ increment dels beneficis anuals de les grans empreses comercials es tradueixen únicament en grans guanys pels empresaris, tal com podem llegir sovint a les pàgines econòmiques dels diaris.

3.- Model de ciutat

L’ambient i les relacions socials a les ciutats i pobles canvien molt segons com siguin els seus comerços. Comprar a prop de casa té un impacte ambiental nul (o pràcticament nul), dóna vitalitat als barris i carrers i facilita la creació de llaços solidaris. Anar a comprar al barri és una manera de relacionar-se amb la comunitat pròpia, amb la qual cosa es generen lligams associatius que ens proporcionen companyia, ajuda mútua, coneixement de l’entorn i per tant possibilitat d’adaptar les formes de vida a allò que és més convenient per a tots.

Em sap greu que l’equip del nostre govern municipal defensi la posició de la vinguda de El Corte Inglés. Crec que s’equivoca quan el presenta el projecte com una forma de creació de riquesa, de progrés i de modernitat. Per l’esquerra el model de ciutat moderna i progressista a defensar hauria de ser el que ajudi a avançar cap una societat més humana i solidària.

      26 d'abril de 2007.

La preocupació de llegir les noticies d’una actuació urbanística a gran escala que pot definir per a tot un segle la fesomia física del centre de la ciutat i també la filosofia empresarial del ram del comerç de força gent, m’ha portat a reflexionar una mica seriosament sobre el tema. Em permeto aportar uns punts de reflexió a un debat necessari  perquè siguin examinats i discutits a fí d’aportar idees que siguin positives per a Mataró.

He fet un resum dels cinc punts que em fan estar contra aquest projecte fet a corre cuita per “requalificar” can Fàbregas i els seus entorns per ubicar-hi El Corte Inglés (ECI). Si poden servir per reflexionar seriosament em sentiré satisfet.

      1.- La locomotora és una fal·làcia, és una piconadora.  

3   3.-  A la ciutat hi ha demanda de serveis i espais verds al centre i amb el temps encara n’hi haurà més. 

·        La ciutat necessita esponjament i, per tant, caldria salvaguardar els espais susceptibles de possibilitar-lo. 

·        Com més compacta sigui la ciutat, més agraït serà un pulmó verd i uns serveis en llocs espaiosos. 

·        Dins dels espais del circuit de les rondes, queden pocs espais susceptibles de ser planificats per a aquesta funció i cal preservar-los. Fent-hi un mínim de manteniment n’hi ha prou per esperar temps econòmicament millors per ubicar-hi el que la ciutadania demani. 

·        L’actual Parc Central s’ha pogut portar a terme quan hi ha hagut recursos suficients per fer-lo. Però durant moltes dècades s’han reservat aquells terrenys en espera de poder fer la despesa. Segur que moltes altres opcions de grans multinacionals s’haurien presentat però l’ajuntament les va desestimar i va esperar el moment adequat de materialitzar el gran parc. Una gran actuació molt encertada.

4   4.- Problemes de trànsit 

• Es inconcebible que algú que treballi a Pumsa o a l’Ajuntament desconegui els embussos que es produeixen sobre tot a l’Alcampo però també per anar al Carrefour en certes hores. (ho vaig experimentar personalment un dia que volia anar a buscar bolets cap a Canyamars i vaig passar per la plaça d’Italia a les 4 i 5 i a les 5 i 10 vaig arribar al Alcampo. Evidentment vaig tornar cap a casa!) Les reformes dels accessos per reduir-ne els embussos s’han pogut fer perquè es tracta de llocs fora de la ciutat, però no han resolt encara el problema i s’han projectat noves reformes. Al centre amb ECI no serà possible i el col·lapse és segur.

• M’agradaria que els que avalen, promouen i aproven el projecte i que ens diuen que estan segurs de la no incidència ni en el trànsit ni en l’afectació al comerç local, signessin un compromís que si hi ha embussos de trànsit i afectacions al comerç local, dimitiran dels seus càrrecs. Que no enganyin.

• Des de l’Ajuntament es minusvalora aquest problema del trànsit per no entorpir el projecte que proposa ECI. Sembla que el que interessa és dissimular i negar el problema, i després com que ja estarà fet i no hi haurà res a fer,”que la gent s’aguanti”. Aquesta frase ja s’ha sentit en boca d’algun alt responsable del projecte.
• El transit augmentarà tant per culpa de la gent de la comarca que vingui,  com per la gent de la ciutat. Perquè la gent de la ciutat que anirà a ECI no hi anirà per comprar un paquet, que el pot comprar al costat de casa, sinó per fer-hi compres grans i aleshores necessitarà cotxe.
• Les rondes Alfons XII i d’en Prim i el Camí del Mig i Biada són ja vies amb circulació suficientment alta però que resolen bé la seva funció. Però amb seguretat absoluta no podran absorbir el transit que s’espera que es produeixi amb ECI i la seva funció actual serà del tot impossible en moltes hores del dia i en dies determinats. Molts ja  hem patit els problemes de congestió de transit a la Ronda Prim – Plaça de Granollers en especial els divendres a la tarda. Sense cap dubte amb el ECI es multiplicarien.

5.- Respecte per el Pla General i per els acords del Patrimoni 

• Fa massa temps que s’urbanitza totalment al marge del que diu el Pla General. A base de “reparcelacions”, de “requalificacions”, de “canvis d’ús”, ... es van fent “arreglos” econòmicament rendibles a curt termini per l’Ajuntament i per Pumsa però sense pensar en l’interès global actual i futur de la ciutat. No es parteix d’una definició clara de quina ciutat volem a llarg termini i s’actua a corre cuita i massa vegades al so del que marca una gran potència econòmica.

• Potser el cas actual és el més greu. Planificar un tros de ciutat a mida del que exigeix un (ara diuen uns) gran magatzem que ningú ha demanat, es greu, gravíssim.
• Que la zona cal arranjar-la, és ben veritat perquè tal com està fa una mica de pena. Però si falten diners per donar-li un ús social, se li fa un mínim de manteniment i s’espera el moment econòmicament adequat.
• Fa quatre dies ningú parlava d’enderrocar can Fàbregas. Cap grup polític en parlava en el seu programa de fa quatre anys. Durant aquests quatre anys en vàries ocasions s’ha citat aquest espai com a lloc a conservar, però mai en els termes actuals de derruir l’edifici. En l’últim llibre promogut per el mateix ajuntament l’any passat sobre Mataró, remarca l’edifici amb la xemeneia com elements a preservar. Ara en canvi, tot són presses per presentar un projecte, treure a concurs una adjudicació a través de PUMSA i fer-ne l’adjudicació definitiva abans de les eleccions. No està bé ser mal pensat, però és que te les posen totes en un costat !.
• El seu valor artístic, històric o patrimonial ja es va determinar en el seu moment per uns respectables senyors que, els que els varen escollir, diuen que hi entenen. Doncs per a mi té aquests valors perquè si quan ningú els va pressionar, ni hi havia cap sospita de suborn, pressió honorífica, econòmica o política, van lliurement decidir incorporar can Fàbregas a la llista d’edificis catalogats, per mi estan ben catalogat.
• Es vergonyós i indecent que, per uns interessos absolutament al marge de l’estètica i de l’ètica, a uns respectables senyors se’ls faci fer endarrere dels acords i valoracions  lliurement presos en el seu dia. I es trist veure companys amics fent caps i mànigues per justificar el canvi de la A a la H. Encara si s’hagués passat de la A a la B. Però no, de dalt de tot, a baix de tot.

• Diuen que sant Oriol Bohigas que és especialista del tema els va il·luminar. Jo vaig entendre que va venir l’encarregat del projecte de ECI i no el famós sant arquitecte. Si aquest encarregat del projecte algú el va confondre amb sant Oriol Bohigas i va creure que escoltava el sant quan portava l’aigua al seu molí, el molí d’ECI, potser que caldria dir-li que ni un sant pot ser art i part. No es correcte fer defensar una opció per el beneficiari de la mateixa. Per tant, els seus savis consells  i punts de vista potser no eren tan savis sinó interessats.

Conclusions 

• Penso que el projecte no és un projecte pensat per satisfer unes demandes i unes necessitats de la població.
• No he trobat cap persona que pensi que es fa perquè la gent ho demana. Cap.
• Tothom amb qui ho he parlat (Unió de Botiguers, Associacions de veïns, culturals, recreatives i socials, sindicats, familiars, amics, ...), tots, absolutament tots, creuen que es planteja perquè ho demana una gran superfície.
• En els meus sondejos personals i limitats però seriosos i llargs perquè per a mi es tracta d’una operació de prou envergadura, he detectat que tothom voldria el no enderrocament de can Fàbregas i la conservació de tot l’espai. Dic tothom i no és veritat ja que he trobat tres persones, totes tres pertanyents a l’equip del govern de la ciutat o íntimament relacionats amb ell, que defensen l’enderrocament “per manca de valors de l’edifici i per lo curts que són els empresaris botiguers del centre”.
• Si parlem de ciutat sostenible i compacte i de cara el futur, la reserva de serveis i espais verds en el centre són i seran imprescindibles.
• Penso i repeteixo que s’està intentant fer una operació urbanística demanada per ECI o per algun altre gran superfície o per una associació d’elles. Però no està demanada per la població que no té necessitat d’aquest centre comercial concentrat. Els eixos comercials existents satisfan les necessitats de la ciutat i de la comarca.
• Penso que a Pumsa i a l’Ajuntament només els interessa l’operació perquè legítimament hi veuen una possibilitat d’ingressar bastants diners directes i indirectes. Però crec que no hauria de ser aquesta la seva finalitat sinó fer solament el que la ciutat demana i necessita ara i en el futur i no pensar sols en uns ingressos actuals. 
• Penso que una actuació com aquesta no hauria de venir acompanyada de presses, d’anormalitats,de sospites ni de pressions com està succeint.
• Penso que en tractar-se d’una operació que modifica i molt una part important del centre de la ciutat, caldria obrir-la a l’opinió pública amb debats seriosos i amb calma després de les eleccions. Que no torni a succeir com lo de “la zona blava” de fa quatre anys i algú prengui mal.
• Penso que no se’ns diu la veritat ni sobre l’afectació del tràfic ni sobre lo de la “locomotora”. Caldria fer un estudi independent que avalués sense pressions polítiques i econòmiques de cap tipus aquests aspectes essencials per la ciutat.
• Penso que cal una reflexió en profunditat de quina ciutat volem. O sigui un nou Pla General per definir quina ciutat hem de deixar als nostres fills i nets i no una discussió a trossets a remolc d’oportunitats i d’oportunistes.
• Si el tripartit d’esquerres del govern de Mataró permet, o millor dit, fomenta el canvi de qualificació del patrimoni en benefici d’una multinacional i d’uns diners, quin partit garantirà la zona de les Cinc Sènies quan un grup prou important prometi “l’oro i el moro” per a la ciutat per fer-hi no una locomotora sinó un transatlàntic de luxe?

10 de febrer de 2007.

El col·lectiu d’assistents socials, els metges d’atenció primària de Catalunya i la Fundació Humanitària dr. Trueta lamenten la desaparició del que s’anomena Xarxa Quart Món. Creada fa 10 anys, aquesta estructura permetia a nombroses famílies catalanes sense recursos accedir als medicaments que necessitaven però no podien pagar. Metges de capçalera i treballadors socials s’encarregaven de detectar els casos mentre que la Trueta aportava en forma de donatiu els fàrmacs. Des del mes d’agost, però, per motius econòmics, la Trueta no pot continuar mantenint aquest servei. Els intents de buscar finançament institucional davant d’aquesta situació tampoc han fructificat.

La Xarxa Quart Món ha permès, durant els primers set mesos de 2006, proporcionar medicaments a un total de 790 famílies de 130 centres d’atenció primària de Catalunya. En total s’han enviat més de 1.311 quilos de fàrmacs amb un valor real al mercat de 188.967 euros. A més, en el moment de suspendre el servei hi havia 115 peticions que s’han quedat sense resposta.

Any rera any la xifra de beneficiats de la Xarxa ha augmentat davant d’una societat on cada cop la pobresa guanya terreny. Així, per exemple, les entregues d’aquest primer semestre de l’any ja igualen les fetes durant tot el 2003 i l’any passat la xarxa va beneficiar a unes 1.500 famílies catalanes.

La Fundació Humanitària Dr. Trueta i l'Institut Català de la Salut (ICS) van signar, l'any 1998, un conveni de col·laboració. Segons aquest acord, i com a entitat col·laboradora de l'ICS, la Fundació està autoritzada per recollir els fàrmacs i material sanitari dels CAP dependents de l'ICS i a subministrar fàrmacs al Quart Món, seguint les directrius dels metges i dels treballadors socials.



El Quart Món, una realitat que no para de créixer

Segons l’informe sobre La pobresa a Catalunya de 2003 publicat per les fundacions Un Sol Món i Jaume Bofill, la pobresa a Catalunya afectava a un total de 1.200.000 persones. Una xifra que resulta de considerar pobra aquella persona que ingressi menys de 5.800 euros l'any . L'estudi no té en compte, però, les 8.000 persones "sense sostre" que hi ha a Catalunya ni les 30.000 que viuen gràcies a diferents institucions públiques i privades.

Les famílies on més incideix la pobresa són aquelles integrades per persones de més de 65 anys, soles o amb parella. Com més vella és la persona, més elevada és la incidència de la pobresa. També s’ha de fer un esment important al col·lectiu de famílies amb un únic membre adult, especialment si aquest és una dona sola, amb responsabilitats familiars i situada al marge del mercat de treball. La pobresa també es dispara entre el col·lectiu d’immigrants no europeus.

Imaginem una associació que fa un enorme esforç per a dur a terme un projecte. S’hi han deixat la pell, però finalment han aconseguit realitzar aquest projecte a temps i amb qualitat. Un any més tard, l’organització ha d’executar un projecte similar, però la persona que va dur el pes del projecte l’any anterior ja no és a l’entitat. I de nou, realitzar el projecte requereix un gran esforç a l’organització. És una història fictícia? No hem viscut alguna situació similar en la nostra organització?

Aquesta situació sol repetir-se quan són les persones que participen en les activitats les que obtenen els principals aprenentatges de l’experiència, en lloc de ser organitzacions que aprenen i capitalitzen les experiències en les que participen.

Construir organitzacions que aprenen no és fàcil: requereix l’esforç de sistematitzar, compartir i documentar la pròpia realització d’activitats de l’organització. Ser capaços de convertir-ho en un hàbit organitzacional.

Són moltes les causes existents per a justificar la falta de sistematització en les entitats, però la més important de totes és la falta de temps. Malgrat això, allò important és establir quin lloc ocupa en l’escala de prioritats de la nostra organització l’hàbit de sistematitzar, compartir i documentar. Tots disposem de la mateixa quantitat de temps: la diferència és la importància que se li dóna a cada tema.

Es tracta d’activitats que semblen no estar directament lligades al resultat immediat del projecte; però encara que això sigui cert, sí que afecten a la capacitat de construir una organització. Una organització sostenible, perdurable i en la que les persones no hagin de treballar dotze hores al dia per dur a terme les activitats. És a dir, organitzacions que aprenen.

29 de novembre de 2006.

En moltes ocasions, he presenciat processos de presa de decisions en les organitzacions del tercer sector: en reunions de junta directiva o patronats, en moments de reflexió estratègica o en el moment de decidir línies de treball. I en general, l'opinàtica té una gran importància en aquest tipus de situacions: l'opinàtica és l'art (o la ciència?) de diagnosticar o prendre decisions basant-se en opinions i percepcions sense cap necessitat de justificar-les o explicar en què es basen.

L'opinàtica no és un fet aïllat, sinó una tendència que es dóna de forma freqüent en organitzacions del tercer sector en les que els seus membres opinen obertament sobre qualsevol tema a partir de percepcions personals que no sempre s'han contrastat. En el millor dels casos, aquesta tendència provoca discussions inacabables amb arguments que ningú ha de justificar amb dades. En d'altres, pot provocar diagnòstics equivocats sobre els que es basaran importants decisions errònies. Especialment propensos a l'opinàtica són els processos de reflexió estratègica, i aquesta és una de les raons per a dedicar temps i recursos a la recollida de dades que sostenint les opinions expressades. Es tracta d'introduir en l'organització l'hàbit de buscar informació que expliqui d'on surten les opinions o visions expressades per a poder dotar-les de la rellevància i el valor que correspongui. He pogut viure vàries vegades la sorpresa de que al recollir les dades necessàries, el diagnòstic era molt diferent a allò imaginat prèviament: és fàcil deduir que aquestes decisions estratègiques basades en supòsits erronis, difícilment podran ser encertades.

És cert que els recursos de les entitats són limitats i que en moltes ocasions no existeix una font d'informació disponible. Però en la majoria dels casos, això s'ajunta amb la falta d'hàbit de verificar-justificar amb dades les opinions del tipus "doncs jo penso que....", "jo crec que....", "jo opino que...." que habitualment s'escolten.

Però l'opinàtica també és una important font d'informació que ben utilitzada pot ajudar-nos a estalviar temps i recursos, al orientar i focalitzar l'esforç d'investigació directament cap a aquells temes que preocupen a l'organització. En canvi, si s'inicia la recollida d'informació d'una forma massa oberta i exploratòria es pot córrer el risc de fer una anàlisi geopolítica mundial per a analitzar l'entorn de l'entitat (com he vist en alguna ocasió). Si utilitzem l'opinàtica com el punt de partida per a identificar els temes claus als que l'organització ha de donar resposta, la recollida d'informació serà molt més útil, eficaç i econòmica.

En definitiva, no es tracta de desterrar l'opinàtica de les organitzacions: té un gran valor per a l'organització al reflectir la visió de les persones que viuen diàriament l'entitat. Per tant, és el primer pas en els diagnòstics de situació, que han de ser complementats i enriquits amb l'hàbit de la cerca d'informació, ja que confirmarà les percepcions o mostrarà els punts de vista erronis.

Millores en el centre de recursos

Adjunt es troba el novè butlletí del centre de recursos amb una selecció de les publicacions rebudes. En els últims mesos hem millorat el centre de recursos amb un nou espai propi i una nova persona responsable, l'Anna Hernando, a qui us podeu dirigir per a qualsevol consulta o suggeriment. Esperem que en aquesta nova etapa el butlletí recuperi la periodicitat perduda en els últims mesos i es converteixi en una eina útil capaç de recollir les principals novetats bibliogràfiques que el propi tercer sector ens vagi deparant.

Fins aviat!

27 de setembre de 2006.

 22 de juny de 2006.

SOS Racisme us presenta el concert de IYEX (afrobrasiler) de la Gira 1Igual1 en el marc de la campanya 1igual1, tothom ciutadà. Tindrà lloc el dijous 4 de maig a les 22 h. a la sala petita del Clap. La Campanya té com a finalitat plantejar i reformular el concepte de ciutadania per tal de vincular-lo a la residència i no a la nacionalitat. D'aquesta manera farem avançar aquest concepte en el reconeixement en tots aquells que viuen i treballen a Catalunya dels valors que aquest aplega, alhora que com a societat avançarem en la igualtat de drets entre ciutadans i la no-discriminació.

L'Ajuntament de Mataró, prepara un projecte d'urbanisme que contempla la mutilació d'una part de les cases del Callao per donar més amplada al vial, sense voler aceptar la proposta veïnal d'eliminar els pocs aparcaments situats darrera de les cases per donar l'amplada necessària, i no sacríficar una part de les cases.

L'opció d'expropiació que contempla l'Ajuntament és IL·LEGAL, ja que les cases consten en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró amb un nivell de protecció que NO PERMET SEGREGAR-NA CAP PART, (art.27.B/s-3art.) i pel contrari obliga a l'Administració i propietaris a tenir cura del seu manteniment i adequada conservació.

Sembla ser que la normativa legal del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat és poc coneguda pel departament d'Urbanisme (pot consultar-se DOGC núm.3859.07/04/2003 a la direcció de la generalitat: http://www.gencat.net/diari/3859/03080113.htm ) Les cases del Callao estan catalogades amb la protecció B/s / i cal llegir els articles; art.8/2 - art.20 -art.27.B/s - art.27.B/s-3 - art.31/b - art.38.

Informació:
Les cases del Callao es troben formades per dos grups, poc diferenciats. Les corresponents als números 1 al 11 daten del 1880-1890 i van ser dissenyades per Ignasi Caballol, agrimensor i mestre d'obres, i construïdes per la Constructora Mataronesa amb la finalitat de ser els habitatges dels pescadors de la nostra ciutat. Dels números 12,13 i14, s'en desconeix el constructor tot i que mantenen la tipologia i s'integren en el conjunt. El Pla General de 1977, amb una negada visió del patrimoni arquitectònic de la ciutat, va calificar tot el conjunt de zona verda, possibilitant la seva expropiació per part de l'Ajuntament.

En el Pla General del 1996 es requalifiquen com a "dotacions i serveis privats". Posteriorment, en el primer projecte d'urbanització del Passeig Marítim, aprovat i mig executat per l'Ajuntament, els tècnics redactors, amb vés a saber quina intenció…? van situar els aparcaments al costat de la via del tren, amb la (oportuna..?) consegüent afectació dels patis, cuines i serveis, de les cases.

Amb l'aprovació del Pla Especial del Catàleg del Patrimoni, l'Ajuntament comprèn per primera vegada la necesitat de protegir un conjunt de cases de cos únic a la ciutat, i protegir-les, amb un nivell de protecció de tipus B/s, que no permet segregar-ne cap part, ni modificar-ne la volumetria, patis i tancaments .

Denunciem la postura del Govern municipal, que no s'ajusta a la legislació aprovada pel propi Ajuntament.

Plataforma "Mantenim el Callo" / Veïns i veïnes del Callao